L'Època romana
Prats de Rei era en època romana el Municipium Sigarrensis, un dels nuclis de població més importants de la Catalunya Central i un punt de confluència de diverses rutes i pas important entre la costa i el interior.
Aquest topònim marca i dona nom a l’origen històric de La Segarra.
L’antic municipium Sigarrense o Segarrense estava ubicat a la Lacetània. Una donació comtal en el moment de la fundació del monestir de Santa Cecília de Montserrat informa de l’existència amb anterioritat a l’any 945 d’una villa antiqua i de l’església de Santa Maria in campo segarrensis. Informació que corrobora la continuïtat de la població en aquest indret i que, com ja es comentarà serà un fet remarcable en el moment de la repoblació alt-medieval del lloc.
El conjunt epigràfic o làpides consta de sis inscripcions, cinc de les quals són funeràries o honoràries i una d’imperial dècada a l’emperador Maximià. Quatre es conserven actualment a l’atri de l’església parroquial dels Prats de Rei, una al Museu Arqueològic de Barcelona i una és en ubicació desconeguda. Llur cronologia abraça un període comprès des de la segona meitat del segle I fins a finals del segle III. En el Museu Municipal Josep Castellà Real de la nostra vila s’hi exposen unes reproduccions.
Les inscripcions de dues d’aquestes làpides aporten proves de l’existència de l’antic municipium Sigarrenses o Segarrenses, com també la dedica al magistrat municipal: quattor vir municipi sigarrensis. Efectivament, així arriba el testimoni escrit de la denominació de l’antic municipi romà de Sigarra o Segarra que ha donat lloc a la comarca actual del mateix nom.
Cal, doncs, pensar que el municipium Sigarrenses devia tenir un origen anterior preromà, amb antecedents indígenes, i que es devia transformar amb la romanització en un municipio, que devia solucionar els afers sota la jurisdicció dels magistrats locals segons la tradició, però amb supeditació respecte al governador de la província.
De l’onomàstica del conjunt epigràfic dels Prats de Rei es desprèn que eren ciutadans de condició lliure, és a dir del tot romans. D’entre les famílies representades en aquesta sèrie epigràfica destaca la dels Vibii, pertanyents a l’aristocràcia local. Caius Vibius Lupercus –magistrat del municipi de Sigarra–, casat amb Iunia Severina tingué un fill, Caius Vibius Latro, que per la seva situació personal i atret per les perspectives que oferia la capital sabem que realitzà una brillant carrera municipal a Tarraco (Tarragona) ocupant els càrrecs de questor, duumvir (II Vir),duumvir quinquennal i flamen (sacerdot del culte imperial) de la província d’Hispania Citerior.
Finalment, cal fer referència a un capítol destacat de la història d’aquesta zona segarrenca que proporcionen les dades de les fonts arqueològiques. Efectivament, tot un conjunt d’estructures –el més important descobert fins ara a Catalunya–. demostra l’existència en aquesta àrea d’un remarcable nucli repoblador que es devia organitzar en el recurs de la darrera meitat del segle X. Una possible causa de concentració en aquest terme i en els de l’entorn podia ser l’existència en una etapa reculada del Municipi Sigarrensis, de manera que la tradició de poblament del lloc devia atreure els pagesos repobladors. Efectivament, llocs d’habitacle, restes d’activitat econòmica, indicis d’eremitisme, necròpolis i fortificacions incipients són els testimonis arqueològics dins d’aquella època. Les restes d’habitacle han estat identificades a la Manresana, cal Seuba, cal Sala, els Seguers, prop de la carretera dels Prats de Rei a Calaf i, especialment, a les Coromines i a Puigpedròs –aquests dos últims ja al terme d’Aguilar de Segarra. A les Coromines hi ha el cas típic d’un mas o mansi de pedra seca, exemple d’habitatge rural dispers que utilitza com a paret posterior una roca viva, on es poden observar els encaixos típics que havien servit per a subjectar-hi unes bigues de fusta per a suportar una coberta, detall que es pot localitzar també a cal Seuba, la Manresana, a cal Sala i els Seguers.
S’ha de parlar també d’unes estructures interessants relacionades molt probablement amb algun tipus d’eremitisme i vinculades amb un hàbitat cristià, concretament: el Roc Foradat de ca n’Espanyol, prop dels Prats de Rei i especialment el dels Seguers. En general, conserven una fornícula o altaret excavat a la roca i encaixos a la part alta d’un recinte rocós on entraven els caps de bigues de fusta per a suportar una coberta; són oratoris rupestres amb un habitable, ubicats en una zona deserta amb un poblament rural dispers, en terra de frontera i de partió entre el món musulmà i el cristià, de domini indeterminat.
En general, la fam devia ser el tret més característic d’aquests repobladors; es dedicaven al conreu de cereals com forment, ordi, espelta, civada i mill; conreaven també la vinya un petit hort per al consum familiar, una migrada ramaderia d’ovelles, cabres, algun porc i un bou, gallines i arnes per a aconseguir mel devien ser el seu sosteniment bàsic; en resum, es regien per una economia de subsistència amb una esperança de vida naturalment baixa.
Els materials pertanyents a la cultura material que l’arqueologia proporciona denoten i confirmen aquests extrems i encara es fan més patents si es comparen amb la cultura romana anterior. Efectivament, escassegen molt els estris de ferro i de metalls i també la ceràmic de la qual predomina la cuita a foc reductor. Segurament molts estris es devien fabricar de fusta, fet que ha motivat que no s’hagin conservat. Per altra banda, aquest fenomen no és gens estrany en una cultura que devia tenir uns forts components ramaderes de les zones muntanyoses, on la fusta és emprada per a l’elaboració be la majoria dels atuells.